Un Martiri de Sant Llorenç, o un cas d'investigació

Soc Xavier, tinc 23 anys i soc un estudiant valencià recentment graduat en Història de l’Art. Sempre he pensat que els historiadors de l’art som en certa mesura els detectius de les obres d’art, de la mateixa manera que els restauradors en son com els metges de l’art.

Fig. 1. L’historiador i l’obra.

Posaré un exemple. Un restaurador es dedica a identificar els problemes de salut de les obres d’art i solucionar-los perquè aquestes no es deterioren, d’una manera similar a com ho faria un metge. Així, arriben a saber de quina manera estan construïdes les obres, els materials que tenen, com reaccionen els uns amb els altres per processos químics moltes vegades complexos…

Si els restauradors són els metges de l’art, què fem, doncs, els historiadors? Normalment el nostre paper front a les obres d’art és parlar dels temes que representen, l’estil artístic en què han estat realitzades, relacionant-ho amb la seua època corresponent, explicar trets característics de l’autor, i un llarg etcètera. Evidentment, no estem equivocats: és la nostra metodologia d’anàlisi. A més, ens complementem molt bé amb els restauradors perquè els nostres sabers representen les dues cares de la moneda que és l’art: ells coneixen molt bé la part física de l’obra, mentre que nosaltres entenem prou del pensament que hi ha darrere.

Però complementar-nos amb els restauradors no és suficient, hem d’anar més enllà. Estem acostumats a mirar l’obra com miraríem una fotografia en un llibre o en una pantalla, sense pensar en la textura que té, i fent això ens perdem una informació molt valuosa que hem de saber necessàriament abans d’entrar en discussions sobre forma, color o estil. Hem de passar de veure la obra en dos dimensions a veure-la en tres, i per a això hem de canviar radicalment la percepció que en tenim de les obres d’art.

Les obres d’art no són quelcom de sagrat que hem de mirar amb reverència com si al mirar-les ens vingués la inspiració divina. Això no vol dir que se'ls haja de faltar al respecte i evidentment s’han de tractar amb cura i sempre vetllar perquè no reben dany. Simplement s’hem de desprendre d’aquest misticisme que només fa que allunyar-nos d’elles. I precisament el que hem de fer és el contrari, apropar-nos més, apreciar els detalls, els colors, les formes, les textures, perquè només així arribarem a un bon coneixement de les obres d’art.

Una vegada canviada la concepció sobre les obres, necessitem eines que ens permeten

conèixer-les de veritat. Aquestes ferramentes són les que hem utilitzat en el nostre treball i que explicarem a continuació. Benvinguts i benvingudes al Detectiu de l’Art.

Començarem pel principi: ens trobem a la Universitat de Lleida, en la ciutat homònima, a Catalunya. Aqui, a l’alumnat que cursa el Màster en Peritatge, Avaluació i Anàlisi d'Obres d'Art, li és assignada una obra d'art perquè la analitze amb tècniques científiques, per tal d’assolir un coneixement més objectiu que la història de l’art tradicional, que, com a disciplina humanística, té un cert grau de subjectivitat.

Fig. 2 Martiri de Sant Llorenç (1877)

En el nostre cas, és una pintura que representa el martiri de Sant Llorenç (fig. 2), un dels sants més populars de la Església Catòlica. A Lleida hi ha una església dedicada a ell, o sense eixir de la península, el monestir de San Lorenzo del Escorial, apart del nom, té forma degraella en al·lusió a la forma en què va

morir, és a dir, cremat a sobre. La història

conta que va resistir estoicament aquesta horrible tortura i que inclús deia als seus raptors que li donaren la volta, perquè ja estava acabat de fer per un costat.

Anècdotes a part, l’única informació de la que disposàvem era la que dóna l’obra per si mateixa. No ens venia donada

una autoria o un títol, sinó que l’havíem de cercar. Per sort, a la part de darrere hi havia una inscripció que posava ‘Copia del Spagnoletto por J. Ferrer / Roma 1877’, la qual cosa ens va facilitar força la tasca perquè així no començàvem de zero.

Sabent que ‘Spagnoletto’ era el sobrenom que va rebre a Itàlia el pintor Josep de Ribera

(1591-1692) perquè era baixet i espanyol -això és completament real- poguérem esbrinar que la manera en què estaven disposades les figures era exactament la mateixa que la que va utilitzar Ribera en el seu martiri de Sant Llorenç, per tant sembla clar que la nostra obra va prendre com a model aquesta més antiga. A més, les còpies d’estudiants a pintors importants per assimilar els seus estils sempre han estat un mètode d’aprenentatge molt estès, també avui dia.

Fig. 3. Martiri de Sant Llorenç (Ribera)

Si és una còpia de Ribera i el pintor no és un nom conegut, el primer que pensem es que es tracte d’un estudiant que copia l’obra per a aprendre. Fins aquí bé, però, com ho podem demostrar? Aquí entren en joc les tècniques analítiques. Amb

una lupa electrònica d’augment podem ampliar la imatge de les craqueladures de la superfície de la pintura, les quals ja es veuen a simple vista. Normalment es produeixen per envelliment natural, però aquestes son diferents: són més profundes i amples, la qual cosa ens revel·la que foren produïdes per un secat accelerat de la pintura, i això ens suggereix que podria ser una còpia d’estudiant, donç aquests han de fer moltes proves de pintura i els interessa que els quadres sequen ràpid, tenint en compte que l’oli sobre tela pot tardar inclús setmanes en secar. Il·luminant el llenç amb llum ultraviolada s’aprecien pocs repints, la qual cosa vol dir que la pintura no ha estat quasi retocada amb el temps. I amb llum infrarroja, l’absència d’un dibuix preparatori fa més

evident que el quadre fou probablement inclús calcat.

Així, la pregunta que ens planteja l’obra, i que formulem a través del coneixement de la Història de l’Art, cobra més força i objectivitat amb l’ús de tècniques analítiques. I aquí només hem parlat d’una tècnica molt bàsica, el ventall d’opcions és molt més ample.

En conclusió, les tècniques fisico-químiques ens donen les eines als historiadors de l’art per ser veritables detectius de l’art.