Conèixer amb profunditat una obra d’art

La formació acadèmica a la Universitat ens té acostumats a observar i analitzar les obres d’art d’una manera molt tradicional, basant-se a sovint en els criteris històrico-artístics lligats a l’estètica i la repercussió a nivell cultural. Gairebé no se’ns informa en les facultats, de totes aquelles característiques alienes al simbolisme, iconografia i estil de les obres d’art i que tenen més a veure amb la conservació, la restauració, la història de la peça com a objecte i, inclús, a la posada en dubte d’algunes autories.

Conèixer amb profunditat una obra d’art pot aportar-nos una informació sobre l’artista, la cultura i la societat del mateix, que no està escrita als llibres d’història de l’art. El poder veure la construcció i l’execució d’una pintura ens apropa a la dimensió real del seu autor, desvelant elements com els materials emprats i les metodologies de dibuix i pintura, característiques molt significatives per comprendre les capacitats tecnològiques que es tenien al moment, i les influències estilístiques, així com també la psicologia de l’artista.

Des de aquest màster, mitjançant uns procediments d’analítiques tècniques, conjugats amb estudis iconogràfics i estilístics, provem d’introduir altres maneres d’entendre la història de l’art amb certa dosis d’objectivitat científica.

Observacions clau

L’objectiu d’aquest anàlisi és poder estudiar una obra d’art des d’un punt de vista més proper al científic i ser capaços de determinar característiques pròpies de la peça.

Així doncs, se’ns presenta una pintura efectuada amb la tècnica de l’oli i sobre un suport de tela que té representada una escena del mite de Venus i Adonis que, com sabem, prové de les Metamorfosis del poeta Ovidi. L’encarregat de fer aquest estudi ha estat el mateix autor d'aquest text.

A una primera ullada, l’historiador ja pot intentar determinar unes conclusions, però al Màster intentem donar una base científica objectiva abans d’arribar a aquestes resolucions. Aleshores, procedint amb algunes de les tècniques analítiques, sotmetrem la pintura a radiacions lumíniques que ens aporten alguns resultats.

A nivell estilístic i formal, l’obra té moltes particularitats. L’historiador de l’art pot entreveure una factura barroca i de tall italià en aquesta pintura, fet que se’ns confirmarà una vegada es compari amb altres obres del mateix tema iconogràfic en la producció de diversos autors italians. En aquest llenç en qüestió, el Venus i Adonis, es tracta de cercar obres del mateix entorn geogràfic que s’assemblin formal i iconogràficament.

Així doncs, ens trobem certes semblances amb pintures de Tiziano, Veronès, Josep de Ribera i Pacecco de Rosa, tenint especial rellevància les característiques més properes a aquest últim autor. Tot i això, estilísticament, té certes connexions amb obres de tall més clàssic. Per aquestes consideracions, el més aviat que es pot deliberar és que l’artista autor del nostre Venus i Adonis és un italià, possiblement napolità, que ha tingut part de la seua formació artística en els cercles d’artistes de Nàpols, Roma i Venècia, essent característic al seu estil la versatilitat i connexió de totes les particularitats d’aquests nuclis urbans.

En l’àmbit de la iconografia, resulta curiosa la manera en què apareix representada la figura de Venus: completament vestida. Per a l'autor d'aquest estudi, ha sigut interessant i fructífer efectuar la recerca de les distintes representacions de Venus al llarg de la història de l’art, posant èmfasi als períodes que abasten des del segle XIV fins al XVII. El resultat d’aquesta inspecció intensiva ha sigut determinar que aquesta manera concreta de representació de Venus, com una deessa vestida, devia d’ésser més característica a partir de les últimes dècades del segle XVII o principis del segle XVIII.

Pel que respecta als aspectes tècnics analítics, aquesta peça en qüestió ha sigut exposada a diferents tipus de llum infraroja i ultraviolada, atorgant-nos cadascun d’aquests procediments una informació determinada.

En primer lloc, els anàlisis amb la llum ultraviolada ens han donat certa informació relativa als processos de restauració o retocs als que ha estat sotmesa la pintura. Es evident que l’obra ha sigut intervinguda en diferents etapes, donada la diferent intensitat de la fluorescència dels pigments en cada zona de l’escena. Les parts més retocades són les vestidures dels personatges, la vegetació del lloc i un dels gossos caçadors. En canvi, els rostres de Venus i Adonis no han sigut intervinguts pràcticament, tenint igualment un òptim estat de conservació.

Per altra banda, els procediments amb la llum infraroja han donat altres resultats molt interessants. A l’incidir la llum de manera transmesa, per darrere de la pintura, s’ha pogut veure el dibuix subjacent, veient-se així la manera en que l’artista autor de l’obra la va concebre des del primer moment. També ha sigut visible per primera vegada la confecció de la tela a la que està subjecta la pintura, cosa impossible de veure’s a simple vista, donat que la pintura es troba completament reentelada a altra de confecció més moderna.

L’anàlisi de l’obra mitjançant el procediment d’infraroig de fals color atorga informació sobre la natura dels pigments emprats sobre la superfície, de manera que s’ha pogut esbrinar que, si bé algunes zones apareixen amb la mateixa coloració, hi ha parts que tenen diferents composicions de pigments. Per últim, una modalitat més d’ús de l’infraroig és el de la fluorescència. Mitjançant aquesta tècnica, s’ha vist que no hi ha cap pigment amb base de cadmi ni tampoc el conegut com blau egipci.

Conclusions

L’estudi d’una obra d’art precisa d’un anàlisi profund i detallat, passant, sempre que es pugui, per procediments científics que tinguin un caràcter més objectiu a l’hora de determinar certes consideracions.

En aquest cas, Venus i Adonis, les tècniques analítiques no contradiuen les hipòtesis que s’havien formulat en l’estudi iconològic/iconogràfic i formal i estilístic de l’obra. La presència de blau egipci o pigments de cadmi podria haver sigut un indicador

d’anacronisme respecte a l’estudi visual, però les proves han mantingut la legitimitat a les consideracions inicials.

Així doncs, vistes aquestes premisses, és important per al futur historiador de l’art estar al corrent dels avanços científics i de les noves aplicacions tecnològiques que puguin aportar al seu camp, per poder fer així una lectura molt més profunda i propera al marc de la història cultural.